Jaume Anglès

EL PERSONATGE INFINIT

Jaume Anglès i Vergara (Barcelona, 1943) és un membre dissident d’una nissaga de titellaires: «He de confessar que de petit odiava els titelles. Per això, quan vaig tenir ús de raó i els anys necessaris, vaig deixar de fer-ne. El sentiment de culpabilitat que vaig tenir va ser tan gran com quan vaig deixar d’anar a missa. Clar que llavors em vaig posar a dibuixar-los, i es pot dir que pràcticament no he fet una altra cosa en aquesta vida que dibuixar i inventar-me personatges amb la imaginació». Per això, potser, el treball com a pintor i dibuixant de Jaume Anglès des dels setanta perfila els contorns del paisatge d’un sol personatge infinit, polifacètic, impossible: multiplicat i permutat per si mateix. Amb paraules d’Arnau Puig: «La temàtica és la de la intensitat de vida que es manifesta constantment al nostre voltant, però mai són realitzacions mimètiques. Són, en tot cas, expressió d’un individu davant una realitat que per força ha d’acceptar però que no comparteix».

Sense formació acadèmica, totalment al marge del món instituït de la pintura i la il·lustració però amb ecos i presències per al qui s’ho mira, que abracen des dels còmics de Max i Crumb fins a la imatgeria de Ponç, Miró, Haring o el primer Tàpies, la vida de Jaume Anglès a través del traç ferm i lliure del seu dibuix fa palès que la realitat és incomprensible atacant-la de front. Només des de la imatge globalitzadora, girada, multiplicada, fragmentada i estavellada dels vestigis de la immersió local més immediata i espontània (la Barcelona preolímpica, el Kike Bar dels vuitanta, la caiguda de les torres bessones, el seu estudi ple de traces de vida i diccionaris…) transcendeix la mirada per sobre de l’stablishment acomodatici i s’omple de vida roent.

El Anglès foren una de les famílies que, com els Vergés i els Faidella, mantingueren la tradició del titella català viva al llarg del segle xx. És en aquesta vivència i experiència familiar en què Jaume Anglès i Vergara educà la mirada amb què més endavant copsaria, en la pintura i el dibuix, la seva particular visió del món. Jaume Anglès i Pallejà (1857-1919), besavi de l’artista, tallava escultures per a les esglésies, i d’aquí que el seu fill Jaume Anglès i Vilaplana (1888-1945) s’iniciés —de la mà de Juli Pi— en l’ofici de titellaire amb una cura i perfecció excepcionals. L’ofici fou transmès al seu fill Jaume Anglès i Guzmán —els seus titelles arribaren a actuar al Teatre del Liceu, a El Retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla— i als néts, Jaume i Josep. La nissaga regentava, des dels anys cinquanta, un teatret al Turó Park, on la companyia actuava regularment fins que, sobtadament, l’Ajuntament de Barcelona els denegà la renovació de la concessió el 1982. La impossibilitat de mantenir l’activitat sense una base estable i la manca d’interès general d’aleshores vers el titella català tradicional forçaren el final de la companyia familiar, la mjor part del fons de la qual es troba al Museu d’Arts Escèniques de l’Institut del Teatre.