Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en CAT.

Dia 22 d’octubre, 20 h: l’Institut del Teatre de Barcelona obre l’exposició Capturar l’alè. Es tracta d’una petita mostra de l’extens treball fotogràfic de Jesús M. Atienza, que des de l’any 1977 ha fixat en imatge allò que és volàtil i efímer: dansa, teatre, circ i, per damunt del altres gèneres escènics, titelles.

Els titelles han estat la seva passió i el seu arxiu és, segurament, el més extens i intens del país. A través del seu treball, podem veure la infinitat de registres que té l’art del titella, el teatre d’objectes i de figures. Seguidor d’una escola que s’allunya de l’efectisme plàstic, les seves fotografies retraten l’objecte titellètic tal com és, de vegades brut, sovint imperfecte, sempre viu i poderós.

La inauguració clou la primera jornada del simposi Teatre de titelles: desdoblament i alteritat, que s’organitza conjuntament entre l’Escola Superior d’Art Dramàtic de l’IT i IF Barcelona. És, per tant, el colofó del primer dia del bloc acadèmic.

L’exposició ha estat una iniciativa del Museu de les Arts Escèniques. Sobre Jesús Atienza, l’historiador i escriptor Adolfo Ayuso ha escrit:

«El titella és un instrument que neix a la vida accionat per un actor. D’un Hamlet de carn a un Hamlet de cartró hi ha un camí que voreja el precipici. El titella és un cadàver que amb el seu rostre immòbil ha de fer sentir al públic que és capaç de somriure o d’estremir-se.

»El titellaire disposa de molt pocs segons per aconseguir aquest miracle. El fotògraf de titelles encara en té menys, de temps. Una mil·lèsima de segon després del clic, el titella tornarà a estar mort. Atrapar-li un esclat de vida vol ofici i virtuosisme. Centenars d’excel·lents fotògrafs capten colors i suggeriments formidables, però no capten el llampec vital d’una marioneta.

»En Jesús Atienza ha viscut amb titelles i titellaires des de 1977, quan, buscant les marionetes de Harry V. Tozer es va trobar amb les marionetes de Pepe Otal. I des d’aquell moment va viatjar amb els titellaires i les titellaires en les seves pròpies furgonetes, va menjar i dormir amb ells i amb els seus ninots. Per tot Catalunya, per tot Espanya i per bona part d’Europa.

»El 1978 va fundar, amb l’equip del seu mestre Albert Guspi, el Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, el CIFB. Allà, amb els millors fotògrafs del món, va aprendre a fotografiar el món. Van triar la fotografia social, no la fotografia plàstica. I, dins de l’àmbit social, l’Atienza va optar per allò més lligat a la vida i a la mort: el circ, el tatuatge, la carn, les marionetes.

»La marioneta està unida al seu animador per un cable d’energia. Fotografiar aquesta sinergia està a l’abast de molt pocs fotògrafs. I, entre ells, Jesús Atienza documenta els temps, les persones, els espais i les mirades més tendres o més enigmàtiques entre creador i creat, amb una precisió que voreja l’esglai. I ho fa com un notari que ho testimonia curosament, però que, a més, dóna fe dels respirs voluptuosos de titella i titellaire.»

Jesús M. Atienza en plena acció al MAE.