Federica Porello: Converses orgàniques entre cos i cosa
Federica Porello (ballarina i coreògrafa), Xavi Moreno (actor, ballarí) i Marine Broise (ballarina i circaire) fa temps que desenvolupen la idea de trobar punts de diàleg entre cossos i objectes. En els últims tres anys, s’han centrat en els elements físics que podien donar forma, d’una manera més específica, a tota la recerca anterior. Així, han desenvolupat un codi de signes de moviment aplicable tant a la dimensió física dels ballarins com a les accions executades amb objectes. Durant el simposi IF Barcelona 2016 a l’Institut del Teatre, van demostrar que es podia fer recerca en el teatre d’objectes partint de supòsits oposats al de la majoria de companyies presents: partir del significat zero, de l’absència de traces del passat en les coses, per posar en escena una relació orgànica i material al mateix temps entre individus i objectes.
IF: D’on surt la idea de WeWood, el muntatge que esteu creant a Arts Santa Mònica?
Federica Porello: En realitat és un procés d’uns quants anys. El que volem fer durant l’IF Barcelona 2016 és compartir el llenguatge que hem creat fins ara, fer la prova amb el públic, per poder continuar desenvolupant-lo.
IF: En què consisteix aquest llenguatge?
Federica Porello: Al principi es tractada de portar les eines de la improvisació del moviment al joc amb els objectes. A partir d’aquí, vam elaborar un “vocabulari bàsic”, una sèrie de moviments que ens permetessin fer ballar els objectes de manera abstracta. Aleshores vam fer dos processos de selecció: un per escollir les eines físiques del cos i un altre per triar els objectes que volíem portar a escena. Per a les eines físiques, ens interessava posar el focus en els elements bàsics de la dansa, com el to muscular, les articulacions, la dinàmica dels membres i la velocitat, entre altres, i per a l’objecte volíem treballar amb alguna cosa que no representés res, que no desviés l’atenció cap a allò que és sinó que, a la primera mirada, el que es fes evident fos, de nou, les seves propietats físiques: color, textura, geometria… Així articulem una gramàtica entre gest i objecte.
Xavier Moreno: D’entrada, hem eliminat els objectes que volen dir coses. El titella té una caracterització, té una forma humana que suggereix coses… En canvi, nosaltres fem servir trossos de fusta que podem interpretar com a formes animades o un paisatge o més simplement com l’objecte en si mateix, amb la seva forma i la seva longitud. Això ens ajudava a posar-lo en relació més fàcilment amb les eines de la dansa, que són les nostres. No ens hem pressionat per fer que l’objecte comencés a explicar coses de seguida, sinó que, per a nosaltres, el fet que tal objecte es trobi en un espai determinat i posat d’una manera determinada ja diu coses.
IF: Molt sovint, el teatre d’objectes parteix dels significats que arrossega cada cosa. Quins són els vostres referents?
Federica Porello: Una inspiració per a nosaltres va ser la lectura del llibre Le vouloir dire de Francis Ponge, d’Henri Maldiney. En aquest llibre s’explica la poètica de Ponge, que el que fa és construir una relació entre el món de les paraules i dels objectes i situar-se en l’espai que hi ha entremig. Nosaltres també volíem crea un llenguatge nou per parlar dels objectes separant l’objecte dels atributs que solem donar-li per arribar de veritat de la seva essència. Ens semblava interessant robar algunes de les seves frases substituint les paraules per gestos.
IF: El significat es produeix amb la combinació d’objectes.
Xavier Moreno: Sí. Nosaltres juguem amb uns objectes que, combinant-los, poden ser altres coses. Les possibilitats de combinació dels objectes a partir d’aquesta dialèctica són múltiples: la composició dóna formes com les d’una taula, un vaixell o un marc, i encara que en el muntatge intentem treure profit del caràcter figuratiu d’algunes formes, l’important per a nosaltres és la capacitat de transformar-se.
Federica Porello: Són objectes individuals que es poden ajuntar i formar cossos més grans. Els marcs ens interessen molt perquè creen un espai buit, un lloc on el cos pot entrar i que pot canviar la forma del cos.
Vegeu el vídeo de l’entrevista.
