Disculpa, pero esta entrada está disponible sólo en CAT.

Amb una posada en escena sòbria en extrem, aquesta companyia alemanya ens va proposar un joc de realitats que sorprenien a cada moment. R.O.O.M. és una d’aquelles peces teatrals en què l’espectador sent més que no veu o entén allò que passaa l’escenari, una obra de sensacions tangibles però difícils d’explicar, en què l’argument és absolutament secundari. La portagonista, tancada en una habitació canviant gràcies a un disseny de vídeos i mapping espectacular, viu amb la curiositat d’entendre la lògica d’una realitat que la sobrepassa.

Iris Meinhardt: En l’origen d’aquest espectacle hi ha la idea de crear una habitació que donés vida, que em donés moviment a mi i jo a ella. I així és com funciona: ens animem mútuament. És com una criatura, una mena d’ésser viu.

Michael Krauss: És com un titella que envolta el manipulador. No és ben bé una figura, sinó un entorn animat.

Iris: I a partir d’aquí vam començar a improvisar. Van venir les idees i, la veritat, l’espectacle es va anar desenvolupant bastant sol. Vam anar deixant que allò que passava quan interactuava amb l’espai simplement passés. D’aquesta manera, vam descobrir que aquella habitació era una espècie de passatge, un estadi intermedi.

Michael: Per mi és com quan somies. Quan recordes el que has somiat, només recordes un fragment, però possiblement el somni continua més enllà del bocí que et queda a la memòria. I és aquell món, el que no es pot recordar, on crec que se situa R.O.O.M.

Iris: És bastant clar, i això l’espectador ho entén de seguida, que ens situem en un espai entre la vida i la mort, però per a mi és un lloc previ a la vida, com d’abans de néixer. El titella que tinc amb mi en aquella habitació, que és totalment neutre, sense expressió ni color, simbolitza aquesta idea. I també va ser una troballa.

Michael: Jo crec que el titella també és un àlter ego seu. Ella es troba en una habitació mirant de descobrir com funciona, i el titella és la seva pròpia imaginació. És ella però potser ella no ho sap. Vull dir no necessàriament. És una imatge possible d’ella mateixa.

Iris: El que destorba de R.O.O.M. és que ella hi està bé, ho accepta. En cap moment hi ha una situació o cap imatge que evoqui por o ràbia o inquietud. Per això em sembla que és com veure’s abans de néixer: la protagonista no coneix res més, no té necessitat d’escapar-se, només vol saber què és tot allò que l’envolta. És una introducció al món. La imatge de quan fica la cara a la taula convertida en mar és molt gràfica. L’aigua té un paper simbòlic molt important en aquest trànsit.

Michael: A més, està completament sola. Ella no coneix ningú més, només aquell cub. I quan estàs sol no crides. No, no es vol escapar, vol anar més enllà.

Iris: És com trobar-se en l’entreson. O com un joc d’ordinador. La protagonista va passant nivells, el que col és passar a la següent pantalla, a veure què hi haurà, i més i més. Aquesta és la seva realitat.