Les formigues miren el temps que passa

24/11/2015 | Cesc Martínez | Enllaçhttp://ifbarcelona.cat/les-formigues-miren-el-temps-que-passa/ |

La companyia italofrancesa Pupella-Noguès va portar El mirall de les formigues al claustre de l’Arts Santa Mònica i va deixar bocabadats infants d’edats diverses i acompanyants. Dirigir-se a tota mena de públics i elidir la història, posar en escena un espectacle sense narrativa, sense el conte que tant agrada als programadors locals, és sens dubte —almenys al nostre país— una aposta de risc que demostra les possibilitats expressives dels titelles en el camp de la poètica.

le_miroir_aux_fourmis

IF: Dón surt El mirall de les formigues?

Giorgio Pupella: De voler treballar sobre una idea complexa per als nens, que és la del temps que passa. És complex perquè la canalla no té encara gaire experiència en un tema així, i per això vam voler escenificar aquest idea amb aquestes joguines que marxen volant, suspeses de fils. Així és molt gràfic. I per reforçar-ho, vam sustentar l’espectacle en dos altres suports: la música, que volíem que fos en directe, jugant amb elements pobres, reutilitzats, que els nens poguessin identificar, i el vídeo, que apel·la al record i al moviment.

IF: Dieu que és un espectacle fet d’haikús.

GP: Sí, exacte. Prèviament a muntar aquest espectacle, vam fer un taller d’haikús amb nens que encara no sabien escriure. Era un treball sobre les emocions. I el que vam fer va ser portar a escena aquestes emocions concentrades en moments que van i vénen. D’aquí surt un espectacle sobre les petites coses, sobre el plaer de viure. No hi ha una història, però els nens se soprenen de les situacions que es recreen.

le_miroir_aux_fourmis2

IF: I, pel que he vist, s’hi queden molt enganxats.

GP: Perquè experimenten el plaer de la sorpresa. Els nens i nenes són molt oberts a allò que passa en escena, són molt receptius, comprenen molt bé la possibilitat d’explicar en poques paraules allò que passa en un dia, i aquesta capacitat de síntesi és, per a nosaltres, l’essència de l’haikú.

IF: Però com aconseguiu que l’espectacle sigui tan proper?

GP: Per això, perquè hem treballat amb material que els nens poden reconèixer. No vam voler fer un espectacle japonitzant o zen, que pot passar de vegades quan entres en la l’univers dels haikús. És més aviat un espectacle per agafar-se les coses en broma; apareixen ocells, per exemple, que són una figura típica en els hiakús, però n’hi ha massa, fa riure. Les emocions que anem escenificant són una manera de viure al món, de divertir-se amb les coses que passen o poden passar al món, i per tant una manera propera de poetitzar-lo. Juguem més amb la sorpresa de l’haikú que amb la seva imatge més oriental.

IF: I hi introduïu el vídeo…

GP: L’escena del vídeo reforça això que et dic. És una escena de platja perfectament identificable per a tothom, i en especial per als infants. S’hi veu el joc, hi ha sorpresa; evoca un record que segur que tenen i d’aquesta manera perceben el pas del temps d’una manera divertida.

le_miroir_aux_fourmis3

Fundada el 1983 a Gènova i instal·lada des del 89 a França, Pupella-Noguès és una companyia històrica. Els seus muntatges, tant per a petits com per a adults, aposten per una formulació contemporània de l’art dels titelles. Des del 2005, condueix l’obrador de creació Odradek, un taller interdisciplinari ubicat a Tolosa de Llenguadoc.