Marina Nabais, ballarina i marioneta

05/11/2015 | Cesc Martínez | Enllaçhttp://ifbarcelona.cat/marina-nabais-ballarina-i-marioneta/ |

Un cop estrenat, en primícia, l’espectacle De seda, de la ballarina i coreògrafa portuguesa Marina Nabais, ja podem dir que és un muntage conceptualment ambiciós. Amb aquesta obra, vam encetar les actuacions d’artistes internacionals del Festival IF, que va començar amb la reedició d’Oh là là!, la marionnette, de Joan Baixas. Nabais afegix una nova experiència a l’exploració de territoris limítrofs entre el cos humà i el titella, la figura i l’abstració, el moviment i la instrumentació, i se situa, per tant, en una línia de recerca escènica rabiosament contemporània.

Marina Nabais: La idea original ve d’una necessitat, la necessitat de crear un so a partir del moviment. Aquest moviment, jo el veia representat en el fil, i això em va portar a fer servir els fils de niló com a material coreogràfic. Perquè hi va haver un moment en què em vaig adonar que el que feia el fil era, principalment, generar un espai, abans que un so.

IF: Sembla que et moguis dins d’un gran instrument musical…

MN: Sí. Faig servir sis fils per motius estrictament pràctics, però inevitablement recorda una guitarra. Per tant, també jugo amb la idea d’estar tocant un instrument. El fet que estiguin tensats d’esquerra a dreta i de dalt a baix, en diagonal, genera una tensió molt interessant.

Marina Nabais

Ahir, durant la inauguració d’IF Barcelona a Arts Santa Mònica. Foto d’Aina Bujosa.

IF: Quin significat té, per a tu, el fil?

MN: Un cop dibuixat l’espai, pot significar moltes coses. Són les línies de la vida, que t’indiquen una direcció. D’alguna manera fan de guia. Però també és la seda que teixeix el cuc, de manera que és un mateix qui fabrica aquests fils. I també és una teranyina, perquè un cop traçades les línies, en certa manera, hi quedes atrapat.

IF: És així com aquesta escenografia gairebé invisible condiciona la coreografia?

MN: Sí, jo provoco el moviment, però el fil també fa que jo em mogui d’una determinada manera. Puc seguir la direcció traçada o puc intentar passar de través. En un cas em fa de guia, en l’altre és una barrera, i els sons que genera són molt diferents si em moc d’una manera o d’una altra. En realitat, és com els camins de la vida: un s’esforça per construir-se un camí i després aquest mateix camí et condiciona, i potser no és fàcil canviar de direcció un cop ja l’has emprès.

Marina Nabais2

Foto de Giulia Poltronieri.

IF: En algun moment sembla que et converteixis en marioneta.

MN: És per això, perquè el cos es mou seguint aquestes línies que de vegades ens tracem nosaltres mateixos. Aquesta coreografia té una forta càrrega metafòrica. S’hi creen, en forma abstracta, moltes històries possibles.

IF: Un trànsit?

MN: Sí, una metamorfosi. D’alguna manera, a De seda hi ha la mutació de l’eruga en capoll i l’eclosió i vida de la papallona. Hi ha contínuament la idea de canvi, de transformació del cos dins d’aquest laberint invisible que genera unes tensions que es poden sentir i percebre.