No són un invent modern. Des de les primeres civilitzacions humanes conegudes, les tecnologies mecàniques de la construcció, el transport o la logística dels canals també servien per donar vida a les estàtues dels déus. Així ens ho indiquen els testimonis de figures animades d’alguns temples egipcis.

Dels grecs sabem que van desenvolupar mecanismes per animar figures, fer rajar aigua, etc. Però és l’Europa moderna de la Revolució Industrial la que obre les portes a una utilització cada vegada més precisa de les màquines per animar figures als escenaris. Els avenços en rellotgeria promouen l’aparició de sofisticadíssims autòmats, que són presents a totes les corts europees dels segles xvii i xviii. Simultàniament, a Osaka, al Japó, apareixen els teatres mecànics del Karakuri Ningyo.

Avui, molts dels titellaires i companyies de teatre se serveixen de les màquines i de la robòtica per crear personatges i efectes visuals, amb nous materials i aprofitant els actuals progressos en intel·ligència artificial.