David Espinosa: Teatre d’ombres en tres dimensions
Les instal·lacions i les obres de David Espinosa, amb el seu barroquisme contemporani, abasten un vastíssim territori de gèneres escènics. Amb formació d’actor i experiència en el camp de la dansa, la coreografia i el teatre físic, va arribar a un punt de saturació en l’ús del propi cos com a material escènic. En aquell moment, va coincidir en un interès sempre latent i genuí per explorar nous llenguatges i endinsar-se en territoris que ha de conquerir fora de les fronteres del propi coneixement. Des d’aleshores, ha seguit una evolució expansiva i coherent que el porta, en l’actualitat, a fer teatre d’objectes i d’ombres en 3D, sense abandonar el camí de la instal·lació museística iniciat l’any passat i estrenat també en el marc d’IF Barcelona.
IF: La triste figura, que vas presentar l’any 2015, era una instal·lació performativa que tancava el cicle de la Trilogía del monigote però que també ha obert nous camins, oi?
David Espinosa: Bé, sí. El meu treball amb el teatre d’objectes comença arran de l’última crisi, que ens va deixar un forat per on s’havien perdut molts diners en grans produccions, quan em vaig començar a qüestionar com encararia jo el gran format. I l’única manera que se’m va acudir va ser fent-ho a escala. En aquell primer muntatge, Mi gran obra, feia una espècie d’stop-motion en viu que va fer que el meu univers es creués amb el del teatre d’objectes. D’allà, va créixer el desig de continuar treballant amb aquells cossos però en una altra direcció. Després vaig plantejar-me no tocar les peces, i em vaig adonar que, per animar-les, el que sí que podia moure al voltant d’aquestes figures era la llum i el so. En aquell segon espectacle, Much Ado about Nothing, ja hi ha la idea de recopilar una col·lecció d’objectes figuratius que tots representen el cos humà, que encarnen interpretacions de personatges de diverses obres (en aquest cas de William Shakespeare). És la idea que estem intentant desenvolupar des de La triste figura d’Adult Toys and Performing Arts.
IF: Explica’ns una mica més aquesta idea.
David Espinosa: Després de Much Ado about Nothing vaig tenia la sensació que el joc d’ombres que feia en escena també es podia lliurar a l’espectador, que fos ell mateix qui jugués i creés escenes de durada diversa, qui desenvolupés el joc d’ombres. El Quixot ens encaixava molt amb aquesta idea perquè l’espectador llegeix l’escultura com si fos una novel·la i fa ombres gegants on només hi ha joguines, que són com els molins.
IF: I a Bwana Devil 3?
David Espinosa: Bwana Devil 3 segueix amb la mateixa idea d’una col·lecció d’objectes disposats de forma escultòrica, però en aquest cas remeten a l’univers cinematogràfic. El títol ve d’una de les primeres pel·lícules en 3D de la història per una troballa que vam fer durant el procés entre La triste figura i Bwana Devil 3, que és la manera de fer ombres en 3D.
IF: I com es fan?
David Espinosa: El dispositiu és molt senzill: es tracta d’aplicar una llum blava I una de vermella sobre l’objecte I descodificar-ho amb unes ulleres amb filtres dels mateixos colors. La idea és desplegar el que serà el Tríptic, un recorregut en tres espectacles pel gènere cinematogràfic, la dansa i l’òpera. Cada una d’aquestes obres tindrà tres colors bàsics, que seran el blanc per al cine, el negre per a la dansa i el daurat per a l’òpera. Que les figures de Bwana Devil 3 siguin totes blanques va molt bé, a més a més del simbolisme, perquè fan de pantalla de les ombres de les figures que tenen a davant, i així creen encara més figures en tres dimensions. L’efecte és molt sorprenent.
