La trilogia completa de David Espinosa i el teatre del futur

13/11/2015 | Cesc Martínez | Enllaçhttp://ifbarcelona.cat/la-trilogia-completa-de-david-espinosa-i-el-teatre-del-futur/ |

David Espinosa, actor, ballarí i coreògraf, ha estat i és un artista capaç d’aportar una nova perspectiva al teatre d’objectes. En els seus espectacles practica contínuament els principis de la projecció corporal i el desdoblament, buscant, a més, la crítica a la societat de consum contemporània. Amb un discurs en què sovint s’aborda la banalitat del nostre present, Espinosa arriba a demostrar que vivim una època decididament barroca en què el sexe, la mort i els monstres tenen un paper protagonista, i que ens hi divertim.

P1080761

IF: Tot comença amb Mi gran obra

David Espinosa: Tot comença xerrant de política amb un grup d’amics. De com podria ser la societat perfecta i com seria el teatre d’aquesta societat perfecta. Vam contraposar les idees del socialisme utòpic i del liberalisme més salvatge i…, bé, no estem tan malament. En aquest grup hi havia l’África Navarro, la meva companya, que també és ballarina; la Marta Oliveras, la meva distribuïdora; el músic Santos Martínez, i els arquitectes Soledad Revuelto i Fabián Asunción. Van ser ells els qui em van ajudar amb la maqueta, al principi.

IF: Explica’ns com va anar.

DE: Després de xerrar molt, vam pensar de quina manera podríem construir el teatre del futur, pensant també en com es gastarien els diners. I a partir d’aquí va començar la meva recerca més personal. El discurs polític i conceptual d’alguna manera va impregnar el projecte, però al final s’ha quedat en segon terme.

P1080783

IF: I com és aquest teatre del futur?

DE: Vaig treballar sobre dos eixos: l’espai, a partir de la idea d’espai buit, i el cos, que genera moviment en relació a l’espai. Tot això a escala 1:85, sobre maqueta. En aquestes condicions, vaig pensar que seria guapo que el moviment es produís a partir del so. També era una manera d’aconseguir que les figures tinguessin teatralitat. Si el moviment havia de ser rudimentari, amb havia de dotar-lo d’alguns elements dramatúrgics. Pensa que jo vinc sobretot del món de la dansa, i per tant els meus espectacles tenen una composició més coreogràfica que narrativa, tot i que també bec de l’experiència d’actor.

P1080780

IF: I et trobes fent teatre d’objectes…

DE: Sí, perquè en un moment donat substitueixo el meu cos pel del ninot i l’objecte. Però la sensació que té la gent és d’espectacle de teatre completament. També perquè aquesta manera de treballar que et dic, a partir de coreografies, és una manera de fer diferent en el món del teatre d’objectes. Els temps es dilaten i això dóna una nova dimensió a l’espai escènic. El ritme és més lent per donar temps a l’espectador de projectar diversos significats sobre allò que veu, i en aquest sentit l’espectacle es fa més apte per a adults. La història narrada no és tan important en aquest cas.

IF: Tampoc no ho és per a Much Ado About Nothing?

DE: La història de Much Ado About Nothing era criticar la revisió que es fa dels clàssics per justificar grans pressupostos de producció, que de vegades dóna resultats que no diuen res. És una reivindicació de la nova creació, del risc de partir de zero. De nou, l’argument no és tan important.

P1080777

IF: Com hi vas arribar?

DE: Aquest va ser l’espectacle que vaig fer després de Mi gran obra i, en principi, volia treballar amb la mateixa companyia d’actors a escala 1:85. Però al mateix temps no em volia repetir, no volia fer la segona part, i m’ho vaig posar més difícil: ara sense tocar-los. Clar, si no has de tocar els objectes, has d’estar tots presents en l’espai escènic abans de començar, i llavors es va començar a formar la idea d’escultura, al voltant de la qual pogués crear efectes. I vaig anar a parar a les ombres com a manera de crear moviment i, per tant, dramatúrgia. En aquest punt va ser quan em vaig adonar que no podia continuar amb uns ninotets tan petits, perquè hauria estat minúscul, un espectacle per a màxim dos espectadors, i vaig haver de fer un salt d’escala.

IF: I ara, al Festival IF Barcelona, a Arts Santa Mònica, estrenes La triste figura.

DE: Sí, la tercera part del que he anomenat la Tilogía del monigote. Com que sovint les superproduccions prenen per excusa que es basen en una obra clàssica, en aquesta ocasió jo m’he inspirat en El Quixot. Hi desenvolupo una mica més la idea de l’escultura dramàtica, però aquesta vegada fent una instal·lació escenogràfica interactiva, en què és el mateix espectador qui es fa l’obra a la seva mida.

P1080802