El teatre visual, d’objectes i de titelles és un gènere de gèneres en què conflueixen múltiples llenguatges que provenen de la plàstica, la música, la dansa, l’òpera, la literatura, el circ, la il·luminació, la robòtica, la poesia, la interpretació… I bona part del teatre contemporani incorpora elements d’aquest gènere.

Pintors i escultors s’han sentit sempre atrets per les figures animades. El futurisme hi va entrar de ple, com també altres avantguardes del segle xx. A Catalunya, ja Rossinyol, Utrillo, Casas i Pere Romeu es van interessar pel teatre de titelles català i el teatre d’ombres. Salvador Espriu es va inspirar en l’estètica dels titelles per crear algunes de les seves obres, com Primera Història d’Esther, en una línia semblant a la de Valle-Inclán.

Als anys setanta, Joan Miró va col·laborar amb La Claca per crear els titelles de Mori el Merma. També s’hi va sentir fascinat Joan Brossa, els poemes objecte del qual participen d’aquest mateix univers.

L’òpera i els titelles han tingut sempre una relació molt estreta, ja des de Haydn i Mozart. El Retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla, es va estrenar amb titelles d’Hermenegildo Lanz, el nét del qual, Enrique Lanz, n’ha presentat recentment una versió al Gran Teatre del Liceu amb figures gegants. Altres companyies han treballat en el camp de l’òpera, com Per Poc, amb direcció de Santi Arnal; el Centre de Titelles de Lleida, amb direcció de Joan-Andreu Vallvé, o La Fanfarra, en col·laboració amb el compositor Joan Albert Amargós. Creadors com Carles Santos s’han posat sempre al límit buscant un llenguatge que tracta igual imatge, objectes, composició espaial i so. La Fura dels Baus és l’altra gran companyia que ha explorat els mons de l’òpera des d’una perspectiva titellaire.

EL TEATRE D’OBJECTES

El teatre d’objectes és avui un dels vessants més explorats pels investigadors escènics. D’alguna manera, respon a la necessitat que tenim de conviure amb un entorn cada vegada més desmitificat i banal que ens empeny a voler donar vida i sentit a la buidor dels objectes que ens envolten.

Quan els dediquem temps i atenció, els objectes de seguida es carreguen d’una subjectivitat que els donem d’amagat. I de ser simples closques mortes, es converteixen en uns éssers plens de vida i de sentit. La llibertat de projecció que tenim amb els objectes ens obre camps insospitats de dimensions plegades que la nostra interrogació permet anar desplegant.