L’espectacle és a punt de començar. Inauguració i performance pendent de confirmació.

Farrés prové de les arts plàstiques i confessa que, amb aquest treball, es troba molt lluny de la seva zona de confort. L’art escènica és, per a ell, un llenguatge nou, que tanmateix li permet endinsar-se en un terreny que l’art visual ja ha estudiat, però amb la possibilitat d’encetar un recorregut personal propi.

La llavor de la idea són els suports museogràfics dissenyats per Lina Bo Bardi el 1968, unes peces que servien originalment per sostenir fotografies o imatges pictòriques i que, en si mateixes, són objectes d’art. Fent seva la idea de buidar de sentit les coses materials per dotar-les d’una significació nova, metafòrica, va començar a explorar les possibilitats dels suports expositius, que, per definició, sempre han tingut un paper marginal en l’art. El cas dels peus de Bo Bardi, com tots els displays, no només ensenya les obres pictòriques sinó que les ordena en una història; al quadre, disposat en un vidre que se sosté sobre un peu de ciment en tres dimensions, l’espectador hi pot fer la volta per darrere, de manera que la imatge ensenyada es converteix en objecte.

A partir d’aquí, l’artista ha  treballar amb les potencialitats de diversos suports: una vitrina, un marc, un clau de ganxo, una xinxeta…, buscant-los les potencialitats escèniques. Farrés busca donar veu al missatge que puguin portar aquests objectes que normalment són invisibles. Amb to humorístic l’artista planteja diverses escenes  en què, fent evident quina és la funcionalitat de cada un dels objectes, aquests adopten un paper protagonista; es tracta d’establir una comunicació amb allò que és funcional precisament a través d’allò que fa en aquest cas, a través d’allò que suporta.

Llegeix-ne més aquí.

Fotografia de Jordi V. Pou

Jordi V. Pou Fotograf. 617341981

Enric Farrés Duran (Palafrugell, Girona, 1983) és un narrador d’històries, històries en les que la realitat i la ficció s’acaben trobant i modificant. El seu treball s’articula a partir d’investigacions, coincidències i trobades fortuïtes i de la possibilitat de realitzar connexions entre diferents llocs, objectes i circumstàncies. Farrés Duran crea narratives que revelen relacions amagades i inesperades, que de vegades impliquen temps i llocs diferents. El relat -narrat i escrit- juga un paper essencial en aquests processos, i les informacions que aporta són essencials per a poder apropar-nos al procés i a les connexions que estableix. Els seus projectes es formalitzen en instal·lacions, recorreguts comentats, visites guiades, llibres i vídeos.
De la mateixa manera que l’escriptor Enrique Vila-Matas no escriu sinó que re-escriu, Farrés Duran combina i barreja les estratègies tècniques i conceptuals mentre juga amb tot el bagatge cultural que té al darrere. La referència a Vila-Matas no és casual, ja que l’artista pren el seu llibre París no se acaba nunca i, literalment, en fa una clonació formal com a punt de partida d’una sèrie de projectes en els què ens convida a un recorregut autobiogràfic, on la veritat i la falsedat, allò versemblant i l’improbable s’acaben confonent.
En col·laboració amb Joana Llauradó, Farrés ha elaborat projectes per al Museu Nacional d’Art de Catalunya i el Museu Frederic Marès, que per mitjà de recorreguts guiats exploren aspectes relacionats amb l’acte de col·leccionar; arxivar; o com s’escriu la historiografia i els diferents nivells de mediació en relació a les obres exposades.
Un dels seus treballs més recents de Farrés és El viatge frustrat, produït per Cal Cego, en el que parteix del relat amb el mateix títol de l’escriptor Josep Pla. En ell, com en d’altres dels seus treballs, l’artista inicia relats que combinen fets reals i històries inventades que ell, com a bon narrador, ens convida a seguir i gaudir, però també a qüestionar i posar en entredit.