Les oposicions vida/mort, dins/fora, llum/foscor són la base de tota cosmologia. I el joc de les ombres com a manera de donar vida i expressió a les creences animistes dels primers humans s’associa íntimament a la descoberta del foc.

Això explica que algunes de les tradicions més antigues, curiosament molt ben conservades, siguin les del teatre d’ombres de la Xina, l’Índia i Indonèsia. Les figures representen esperits, déus i dimonis. S’utilitzen per donar veu i forma a les presències invisibles dels morts o del poder. Expressen mites originaris o grans epopeies. A la Xina, els temes són les llegendes taoistes, amb la història del Rei Mico com motiu principal.

En l’Egipte medieval i més tard a l’imperi Otomà, neix una altra forma de teatre d’ombres (l’Islam prohibeix la figuració de tres dimensions). De clara influència oriental, portada segurament pels mercaders àrabs que arribaven de l’Orient, a la conca mediterrània adquireix trets laics, amb funcions de crítica, burla i diversió, la qual serà coneguda, ja en època otomana, pel nom del seu personatge principal: Karagöz.

Avui, les ombres se sumen a les arts de la imatge i de les figures animades, com una especialitat en auge o com un complement que els creadors teatrals incorporen als seus muntatges.